Entrevista a ‘El Roto’: “Más que una crisis, estamos ante una voladura controlada del sistema” — El mundo de los locos

Revista Amberes | El Diario | 04/11/2016 Andrés Rábago (Madrid, 1947) es El Roto, aunque antes fue OPS. Bajo estas dos firmas lleva más de cuatro décadas poniendo imagen al inconsciente colectivo español a través de sus viñetas. Hoy publica en El País, como antes lo hizo en Hermano Lobo, La Codorniz, Madriz, El Independiente o Diario16. […]

via Entrevista a ‘El Roto’: “Más que una crisis, estamos ante una voladura controlada del sistema” — El mundo de los locos

Benvinguda al realisme!

Fa només una setmana que ens manifestàvem pessimistes sobre el procés de consolidació de la mentalitat i la política ambientalista que manifestava en una conferència TED el senyor Al Gore.

Fa pocs dies del triomf del Trump en les eleccions presidencials americanes.

Una mena d’estupor i de paràlisi en l’opinió dels pocs media de l’esquerra “liberal” sembla donar ales als trolls neoliberals i neoconservadors per tot arreu. Els aldarulls provocats pel descontent popular són exemplificats com a falta de respecte a la democràcia i totalitarisme avant la lettre, als pocs dies de la seua exaltació en Venezuela.

Ahir Federico Mayor Zaragoza, que aparece en este vídeo del programa El Intermedio a partir del minuto 36:30; va donar el senyal d’alarma que la gent d’una generació com la seua, que va viure el final del nazisme i del feixisme en Europa i el naixement de les Nacions Unides, va considerar que no hauria de tornar a lluitar per les coses bàsiques com ara al segle XX pels drets humans i per la democràcia política.

Avui la Democràcia política institucionalitzada és una caricatura de si mateixa tant en Occident com en la Rússia i la Xina ex-comunistes. Els Drets Humans són una moneda de canvi entre el neogulag de les presons privades ianquis i l’altre neogulag del sistema carcerari rus o xinès.

La resta de la Humanitat, l’Antic Tercer Món, no en té més objectiu que esdevenir part d’un d’aquestos models autoritaris i piramidals, en els quals una minoria privilegiada argumenta la seua legitimitat sense deixar de controlar la seua continuïtat com a classe privilegiada a nivell global via el manteniment dels paradisos fiscals. Mentrestant, la gran majoria de la població veu el problema de l’empobriment massiu com a una realitat incontrolable. Les lleis del mercat que havien promès la prosperitat per a tothom no deixa de donar inconvenients per a tothom llevat de la minoria de l’1% privilegiada.

El que no para de ser contradictori és que el discurs de l’esquerra liberal d’un Mayor Zaragoza siga vençut per les idees del neoconservadurisme neofatxa de Trump, Le Pen, Alternativa per Alemanya, etc.

Serà que la gent ja no es creu ni les alarmes de l’Al Gore ni les del Mayor Zaragoza, tots ells col·laboradors de la creació dels actuals sistemes polítics que no varen preveure res de la crisi que ara diuen ells que és inevitable.

Les solucions simplificades que donen credibilitat a Donald Trump o a la senyora Le Pen són un altre costat de la crisi de credibilitat dels dos costats tradicionals del bipartidisme cristiano-liberal tradicional. Tant la socialdemocràcia com ara en neoliberalisme comparteixen discurs econòmic dins d’un sistema capitalista a la defensiva des de 2008. El TINA, there is no alternative (No Hi Ha Alternativa) per a la Margaret Thatcher és ara el Mal Menor de l’esquerra liberal pro TTIP/TISA/CETA/ISDS amb el seu correlat d’explotació social i laboral extrema arreu del món que provoca el seu dumping social, tant en la immigració com en la deslocalització econòmica. La pèrdua de drets i d’ingressos fa que la proporció de la pobresa extrema i la  real es dispare a tot arreu.. Sembla un panorama ideal per a la manifestació del discurs marxista i revolucionari en general. Però no.

Ara bé, no és temps per al pro-passivisme sinó per a una postura proactiva com la que recomana Michael Moore en les seues 5 mesures a mamprendre després de Trump: Una Oposició Ferotge des del primer dia fins a l’últim, n’és el punt central. Com la que ha tingut Obama i la seua Esquerra Liberal des del primer dia fins el dilluns 9 de novembre.

Però sobre tot, deixar de queixar-nos i d’atribuir-nos  els nostres errors com a retrets. Cal donar la benvinguda a la realitat i fer una anàlisi acurada per a eixir del marasme. Com la que va fer Abdullah Öcalan al Kurdistan reivindicant la seua complexitat per a donar alternatives i promoure la cohesió social contra els Estats Nació assassins i genocides.

Només la veritat ens farà lliures.. Va dir aquell.

La Prostitució i els pputeros.

Després de l’spot de l’actriu porno Amarna Miller anunciant el Saló del Porno a Barcelona haig de fer una aportació al debat des del punt de vista de una persona que sempre ha tingut clares les seves afeccions, entre les quals mai ha estat el fer de putero ni contribuir-hi per acció o per omissió.

Definició de putero

Em veig en l’obligació de definir el concepte de putero. Putero(*) és aquell que vol sexe i no l’importa res el que s’esdevinga per a assolir la seua satisfacció, que sempre serà immediata i a curt termini. És a dir, és una persona que s’ha avesat a creure que els putos o les putes ho són per pròpia decisió i no cal pensar en les seues condicions de feina. De la mateixa manera que quan agafem un taxi no es plantegem per què el taxista du un rotllo o un altre, ó tampoc es fixem en el to de veu o la cara de la persona que ens serveix en un establiment hostaler, etc.

Putero és un client, ara bé, és un client amb poc o nul·la empatia. I amb una continuació evident del què es considera com ésser associal, però també pot ser, per fixació obsessiva ó per pur desig crematístic d’explotació de recursos humans àvids, segons aquesta persona, de tenir relacions sexuals a canvi de sexe, trobem el Putero pròpiament dit, un Empresari Sexual. Un Lenó que es deia en llatí. Amo d’esclaus, sexuals, que es vantava de ser respectable però que perdia tota aquesta respectabilitat quan que compartia categoria social amb els traficants d’esclaus o de gladiadors..

El pas de putero a Putero, i d’aquest a pputero, amb contactes ppolítics suficients per a esdevenir un capo de la màfia basada en el negoci del sexe que sempre ha existit i que tenim ben documentada des de l’època romana, ha estat sempre una qüestió d’ordre menor. Depèn de la persona i de les circumstàncies. Tanmateix, la legió de col·laboradors en la tasca concentracionària de control del material esclau humà i de justificar la seua situació més o menys des de les seves posicions de moral i categoria social auto-considerada benestant és general i diversa en totes les societats des de la revolució urbana. Certament cal parlar aquí de la institucionalització del Patriarcat com a mode de control social amb aquestes revolucions urbanes que es consoliden arreu del món en les primeres civilitzacions on, esclavisme i prostitució sagrada eren coetànies.

La Prostitució

Un altre tema és la Prostitució. La Prostitució s’ha considerat moltes vegades com inevitable i com a una activitat fins i tot respectable per a les dones que han assolit un status social consolidat en la «respectabilitat» de la seua funció social d’alleugerar les tensions acumulades en els nuclis familiars formals. Ara bé. Aquest status de les hetaires i de les sacerdotisses de religions antigues ha estat sempre compatible amb l’existència d’esclavatge sexual. És a dir, no és el mateix però tampoc ha estat mai la «solució» al problema de la deshumanització de l’esclavatge sexual.

Aleshores arribem al punt de definir aquest problema com a una part de l’alienació que produeix la reducció a objecte de «l’eina sexual», la persona prostituïda. L’alienació de la persona treballadora sexual exemplifica l’alienació del treballador en general. És la seua manifestació intemporal que la fa comprensible, que la fa real i no fictícia com ens voldria mostrar el neoliberalisme.

Per tant, la «solució» mai ha estat en els canvis legislatius, com ara la prohibició del tràfic i de l’esclavatge al segle XIX, ó de les activitats urbanes qualificades per la classe dominant com a no saludables, encara que ells foren els primers clients puteros del negoci sexual independent de dones emancipades o de bordells gestionats per màfies més o menys consolidades en l’estructura urbana moderna.

La Prostitució és una activitat que es considera inevitable perquè sempre que s’ha produït una situació excepcional i/o dramàtica, les necessitats de les dones i dels hòmens proletaris (és a dir, posseïdors del seu cos i de res més, sobretot després d’haver venut els fills en un moment previ..) ha donat pas a l’ús dels seus últims recursos a totes les persones en un intent de sobreviure o de sobreposar-se a aquella situació dramàtica i/o excepcional. La consolidació d’aquesta situació social normalment ve donada per la consolidació del patriarcat/putero, desitjós de ser reconegut com el superior i legitimat en la tasca successòria, mentre que la legitimitat del treball femení, siga de la natura que siga, ha estat sempre bandejat i fins i tot, en aquest cas doncs podria donar independència econòmica, criminalitzat.

Ara bé, l’exepcionalitat de qualsevol situació moltíssimes vegades (si no totes) ha de ser agafada amb pinces. Vivim en una època plena de situacions excepcionals. Situacions que afecten més a la capa més baixa i desapoderada de la població, i que, per tant, la fan objecte de l’ànsia de satisfacció immediata dels desitjos inconfessables de moltes persones amb recursos suficients per a pagar per satisfer-los. És a dir, si hi ha putes i putos és perquè el sistema els fabrica i protegeix, malgrat considere il·legal la seua activitat. El criteri «humanitari» de no perseguir la pràctica i sí al criminal Putero s’ha generalitzat. Ara bé, el manteniment de l’activitat de la prostitució com a crim al Codi Penal fa que les víctimes de la prostitució, moltes vegades immigrants amb cap o molts pocs drets per a residir al país on treballa, siguen les primeres en mantenir el silenci d’omertà que caracteritza l’activitat social de la Prostitució. Contribuint-hi molt significativament amb la seua pervivència per manca de col·laboració amb la justícia de les pròpies víctimes.

El Puterio

L’expressió és usada a l’spot d’Amarna Miller i en les crítiques al mateix en tant que crida al Saló del Porno de Barcelona en referència a l’empresa especialitzada en prostíbuls que fa possible el finançament del mateix.

Si la definició és objecte de moltes interpretacions, doncs té a veure amb el substrat cultural de cada país, és evident que fa referència genèrica a l’activitat de la prostitució. Ara bé, com que el punt de vista és sempre el mateix en aquest assumpte, i en qualsevol en el qual es vegin barrejades els drets humans i les minories/majories socials, per tant, és triple: el puterio faria referència al client, preferiblement baró amb uns recursos econòmica mínims per poder-los gastar-hi; Puterio faria referència al negoci sexual sistematitzat en el capitalisme amb l’empresa de «serveis» sexuals i, per últim, pputerio faria referència al negoci que corrompeix una societat hipòcrita (amb doble moral, la societat, no les putes que ja en tenen prou amb la seua activitat per tant..).

La dimensió cultural ha fet tolerable un sentit de la paraula equivalent a la seua definició d’espai amb una intervenció legal relativament laxa. Aquest espai ha estat i encara ho és vist per molts sectors socials, com un espai d’alliberament de complexos i repressions de desitjos considerats inconfessables en un context distint. Certament aquest punt de vista «alliberador» és per al client putero un argument de pes per continuar amb la seua activitat sexual malgrat tots els indicis que ens parlen de la manca de dignitat de la persona prostituïda.

La crítica puritana

Des del segle XVII, moment de consolidació històrica de la burgesia com a classe social que en el segle següent farà possible les revolucions socials liberals, la crítica puritana ha estat una característica de la doble moral que acompanya l’activitat de la prostitució i la seua consideració social. Doble moral exemplificada magistralment en les pel·lícules de John Ford, Stagecoach, 1939, per exemple. Aquesta doble moral remet als orígens ideològics de la mateixa classe social burgesa: 1) Els cristians reformats en lluita contra l’Estat Absolutista en formació conformaren una primera fornada de lluitadors i activistes que identificaren la moral del treball burgesa amb la moral calvinista i protestant en general; 2) El liberalisme ateu del s. XVIII, que fa de Voltaire i del Marquès de Sade les seves dos grans cimeres referencials que acaben amb el neoliberalisme actual com a epígon ideològic.

Aquesta crítica ha estat instrumentalitzada com a causa eficient de la prohibició (total o relativa), encara que no ha estat capaç de suprimir el problema que és definit molt bé per l’activista sueca Kajsa Ekis Ekman entrevistada i citada en aquest fil de gnusocial/quitter.es. A saber, «..la prostitución se encuentra justo ahí, en la intersección entre dos sistemas de opresión que son el capitalismo y el patriarcado. En el capitalismo el pobre existe para enriquecer y satisfacer al rico. Y según el patriarcado, la mujer existe para satisfacer al hombre. Ahí está la prostitución.»

El problema no és doncs els costums sexuals de les persones, el problema és el capitalisme que intenta aprofitar-se de tot, incloent el cos de les persones, i en especial de les persones més vulnerables doncs són les persones menys predisposades a plantejar oposició als desitjos de les persones puteres.

La prohibició de la tracta i el proxenetisme al mateix temps que la legalització de l’exercici «lliure» de la prostitució sempre per les víctimes mateixes i mai per intermediaris fa referència a aspectes bàsics de la lluita del moviment obrer. Ara bé, sabem que el moviment obrer és un començament d’un camí històric cap a un alliberament social i total (que moltes vegades va incloure aspectes de l’alliberament sexual i de gènere per part de les dones). En el cas de les persones prostituïdes no és pas un altre objectiu el que es planteja per a la resta dels treballadors manuals i/o intel·lectuals, l’alliberament total arribarà amb la supressió del sistema capitalista que és a l’origen de la lacra social i cultural, però també a l’explotació tardo-esclavista del cos de les persones en similitud a l’ús de les persones com a font de «força de treball», aquí al puterio es trobem a l’explotació del cos de les persones com a font de «plaer» del qual es dóna servei. La morbilitat i l’esperança de vida són sempre fora de la discusió. Però tanmateix són el mateix nivell de contradicció que justifica l’existència del Moviment Obrer en lluita cap al Comunisme i delxs treballadorxs del sexe cap al Nou Desordre Amorós del Charles Fourieri.

Joaquim Bernà i Torres, València, 2/10/2016

iV. FOURIER, Charles; El nuevo mundo amoroso, Siglo XXI Ed., 1972 -> Le nouveau monde amoureux, 1967.. [https://books.google.es/books/about/El_Nuevo_Mundo_Amoroso.html?hl=es&id=J8OXAQAACAAJ ]

(*) Haig de fer una precisió quant a l’ortografia emprada en aquest article. Llevat de començament de frase putero client s’escriu en minúscules i Putero Empresari s’escriu amb majúscules. Tanmateix, el concepte de pputero que ja apareix al títol fa referència al membre d’una màfia d’explotació sexual tolerada més o menys per la societat dominant.

#NuitDebout .. El #15M francès comença el #31M?

Després de les manis multitudinàries a França contra la nova Llei del Treball del govern de Valls i Holande, enmig d’un estat de setge pels atemptats des de novembre passat que no ha impedit una Vaga General i aquestes manis, i en especial a París (vet aquí un vídeo), esdevé ahir 31 de març el dilema després d’una gran mobilització que deixa de tenir sentit en si mateixa per a esdevenir lloc de retrobament de la indignació global contra un món globalment contrari a la Humanitat com a espècie i com a Comunitat Civilitzada:

A la question « COMMENT LEUR FAIRE PEUR ? », la réponse a été unanime : « Nous ne rentrerons pas chez nous après la manif du 31 mars ». LE JEUDI 31 MARS, on participe donc aux manifestations. Mais après le défilé, on ne rentre pas chez nous. On occupe une place, un lieu, on verra bien où. On fait une projection géante de Merci patron !, à rigoler tous en chœur. On se fait des concerts pour la bonne humeur. Et aussi, surtout : on cause. On essaie d’inventer un truc, un point de fixation des espoirs et des luttes. #NuitDebout

[View the story “#NuitDebout” on Storify]

Quina casualitat! O no? Qui Semper Bonum. #CharliHebdo #EuroFail

Just en el moment en el qual, sense una oposició armada virulenta dels palestins, aquests són a les portes de concloure el seu triomf nacional, com es pot entreveure de les declaracions d’Ehud Barak al diari israelià Haaretz:

Justament en el moment el qual l’extrema dreta israeliana de Yisrael Beitenu es troba en crisi degut als escàndols que demostren el seu caràcter de “corrupte utilitarisme” neoliberal no suposa res de nou i res de positiu en un moment històric com aquest.

Precisament ara surt el “Shock Terrorista” islamista per a donar ales a la reacció neonazi i neofeixista europea que haurà d’impedir la fallida més absoluta del Neoliberalisme en aquest any de 2015..

Res de nou!

Les contradiccions d’ordre superior són encara visibles a tot el sistema capitalista global. La seua desesperació alimenta la brutalitat de les reaccions animades i facilitades per la seua pràctica i estratègia política internacional. Fer d’Europa l’últim camp d’experimentació colonial amb les eines usades fins ara als països del Tercer Món ens hauria de dur cap al desastre que prefiguren els continents martiritzats per l’Imperialisme com ara Àfrica i Àsia, on floreix el fonamentalisme islàmic de les cendres de la repressió anticomunista i de la protoaliança amb ell mateix des de començaments del segle XX, exemplificat en l’Estat Absolutista de l’Aràbia Saudita arrenglerat amb els USA fins a la data de hui en tot…, llevat de la promoció de l’islamisme wahabita. Tot al mateix que es reprimeix encara amb més força qualsevol dissensió política de la ma d’obra esclavitzada als pròspers països del Golf Pèrsic.

La silenciada revolta dels treballadors a llocs com Bahrein, encara que amb restes de defensa d’identitats religioses i ètniques dins el món àrab i musulmà ens posa sobre avís de quin és el problema “real” i quins són problemes ficticis en tot aquest rotllo.

De la mateixa manera que els treballadors de l’Europa del Sud es neguen a seguir amb la Farsa del Neoliberalisme, aquells prefiguren la seua fi.

Sic Semper Tyrannis!

Ara bé, els senyals de la decadència neoliberal són cada volta més evidents. Des dels plantejaments més moderats de Piketty fins a la rauxa racionalista de Slavoj Zizek, no hi ha manera de contrarestar una crisi ideològica que sempre ha estat avantsala de la fallida històrica de qualsevol sistema com ara el capitalista globalitzat.

Que la força no ens falte en aquestos moments!